La lletra A. És la nostra evolució. El que hem après de tot plegat. Ens ha servit per connectar concurrentment tots els demés missatges que hem rebut. O sigui, la resta de l'abecedari. Ma-ma. Pa-pa. Ca-sa. Te-ta. Ma-ma. Aquesta serà la nostra contrasenya màgica del nostre protocol.

Això és el que hauríem d'esbrinar. Si el temps que vivim s'acaba. I això és el més important. És la clau del procés. I del procés a la clau. De la clau al procés. Del procés a la clau i així concurrentment.... D'associació a idea a d'associació a idea, d'associació a idea d'associació de idea, a associació de idea a associació de idea, de idea a idea... I així programàticament. Fins desencrepitar la contrasenya màgica del nostre univers. Si és que es pot... Anem?

Ens hem d'abstratarataaaure que és la única cosa que fa moure l'únivers és el que coneixem com a TEMPS. Segons la meva concepció de l'univers l'abstracció equival al TEMPS. I crec que se'ns està escapant. Estaríem disposats a ser capaços d'omplenar aquest univers de vida? Segons la meva hipòtesis tots formem el nostre temps i per tant tota la població el representem. Tots som un. Som el temps. I ens executem aleatòriament canviant d'estat, però el número d'estats és 2. De 0 a 1, de 1 a 0, de 0 a 1 i així recursivament. Fins a la infinitat?

Haurem de fer una simulació completa sobre la concepció del nostre univers. És a dir la creació, el temps, la gravetat, la massa, la llum, el magnetisme, la electricitat. 

Tot no serà res més que un resultat que depèn d'un valor que recurrentment es dedica a canviar boleanament d'estat. 2 dígits que s'estan comparant l'un a l'altre. L'altre a un. L'un a l'altre. Tick, tack. Tack, tick...