La
física de les idees,
o bé,
la programació filosòfica.
o bé,
la programació filosòfica.
Viatge a l'hiperespai.
El mètode recorrent.
Segons aquesta teoria
tot el que succeeix en la vida
és el resultat d'una operació
probabilística totalment binària i boleana.
És a dir.
La paritat. La binarietat.
La unitat que canvia d'estat.
Programació: Sempre.
El mètode recorrent.
Segons aquesta teoria
tot el que succeeix en la vida
és el resultat d'una operació
probabilística totalment binària i boleana.
És a dir.
La paritat. La binarietat.
La unitat que canvia d'estat.
Programació: Sempre.
Descansaré l'últim dia.
Una eternitat...
Una eternitat...
Discernir entre la
recursivitat positiva/negativa
de la mateixa realitat.
recursivitat positiva/negativa
de la mateixa realitat.
Processos accelerats.
Acceptar com a eina de
treball
i relaxació el cànnabis
per tal d'abstraure
la ment,
l'abstracció és infinita
però l'organisme malgasta
temps.
El cànnabis és sagrat.
Cursa a contra-rellotge...
Reduir impulsivitat.
Relaxació. Serenitat.
Reduir cafè.
Què faré amb els
antidepresius?
Crec que els necessito.
Igual que el súcre
que em dóna energia per
pensar...
Però no sé la resposta
correcta.
Potser que li pregunti al
futur...
La nostra herència...
El que deixarem als que
vindran després de nosaltres.
Recordo que quan començava
a programar
perdia la gana, i la noció
del temps,
i no parava
d'equivocar-me...
I em preguntava
si menjava menys
el meu codi acabaria
sent més eficient...?
Doncs no,
s'ha de regular
constantment
el meu equilibri,
i per fer-ho s'ha de
parlar
amb el pare de la
herència.
O sigui
tu/ell/nosaltres/vosaltres/ells/jo
(i el futur, o sigui,
l'abstracció).
La única manera
d'aconseguir-ho
és enviant-me a mi els
meus missatges
cap al futur per tal de
re-programar-me i decantar la meva
població d'idees
població d'idees
anar cap allà on vull;
per focalitzar, per
resseguir,
amb la màxima perfecció
possible,
tot allò que realment
estàs perseguint
i que no pots arribar-hi,
és a dir, el teu topall,
i finalment acceptar-lo
com a
límit.
El meu límit doncs és
l'exploració del que no
es coneix.
Això és el que vull
retransmetre
tot el nostre futur.
Tot el que escric potser
prové
del meu instint de
paternitat que tots tenim.
L'instint de transmetre la
nostra herència
que sorgeix per si
mateixa...
La meva herència que
re-transmetré
és un missatge que prové
d'un altre passat
i que va cap al futur,
o sigui, endavant.
Així que em limito a
seguir el meu instint.
El meu fill serà
l'hipercub de l'exploració espacial.
La meva petita aportació.
La concorrència. La
recorrència.
La recursivitat.
Així doncs l'únic que
tenim és el temps.
És gratis. És indefinit.
I l'hem d'aprofitar.
I qui trobi aquest regal
sabrà que tot això no és
més
que una eina que ens
servirà per dissenyar,
automàticament eines que
ens serviran;
per manipular el nostre
temps actual.
Perquè en som els amos,
ja que compartim
l'instant.
El temps és tot. És
l'espai, el cel,
la terra, l'infern, la
naturalesa, l'univers,
el món, la llum, el
color,
la gravetat, les galàxies,
el que es desconeix.
Tot és una mateixa
representació
del que creiem que és
infinit.
Només hem de reproduir
els missatges que provenen
d'altres universos que
desconeixem
si ja o han implosionat, o
han explotat.
Ells ja van fer la
retransmissió
del seu passat cap al
futur.
Nosaltres enviarem el
nostre a un nou futur?
Els meus processos fills
intentaran transmetre'm
alguna cosa,
però jo no sé com en puc
captar els missatges.
Perquè no tindré manera
de comunicar-me amb ells.
Només els puc convidar
a saber si existeix alguna
manera
de poder-nos comunicar amb
el nostre creador.
Haurem de fer una
simulació completa
sobre la concepció del
nostre univers.
És a dir la creació, el
temps,
la gravetat, la massa,
la llum,
el magnetisme, la
electricitat.
Tot no serà res més
que un resultat que depèn
d'un valor
que recorrentment es
dedica a canviar
boleanament d'estat.
Ens hem
d'abstratatatataure
que és la única cosa que
fa moure l'únivers
és el que coneixem com a
TEMPS.
Segons la meva concepció
de l'univers
l'abstracció equival al
TEMPS.
I crec que se'ns està
escapant.
Estaríem disposats a ser
capaços
d'omplenar aquest univers
de vida?
Segons la meva hipòtesis
tots formem el nostre
temps i per tant
tota la població el
representem.
Tots som un.
Som el temps.
I ens executem
aleatòriament canviant d'estat,
però el número d'estats
és 2.
De 0 a 1, de 1 a 0, de 0 a
1
i així recursivament.
Fins a la infinitat?
Això és el que hauríem
d'esbrinar.
Si el temps que vivim
s'acaba.
I això és el més
important.
És la clau del procés.
I del procés a la clau.
De la clau al procés.
Del procés a la clau
i així concorrentment....
D'associació de idea a
associació de idea,
d'associació de idea
a (=)
associació de idea,
a (=)
associació de idea,
d'associació de idea
a associació de idea, de
idea a idea...
I així programàticament.
Fins desencrepitar la
contrasenya màgica
del nostre univers.
Si és que es pot...
Anem?
