La Federació Interestelar seguia el seu curs. Iniciaven processos d'integració en la societat per conéixer les millors maneres de comunicar-se. Però desgraciadament, el que no sabíen, era que s'estaven adaptant constantment en el mateix sistema de socialització Borg. La federació tenia un primer repte a superar: alliberar-se de l'esclavatge del seu smartborg. Molts d'ells patíen ansietat només sentir la seva vibració, el seu xiulet, la seva llumeta, la seva pantalla... Era una interrupció constant de tots els pensaments positius que els hi veníen. No podíen concentrar-se. No podíen meditar. No podíen concluir. Tots ells van coincidir en esclafar-lo. Alguns no se'n van sortir, però d'altres van poder reiniciar tots els esquemes cognitius i iniciar de nou la seva tasca fonamental: estudiar com defensar la individualitat de l'èsser humà a través d'un aprenentatge constant i programàtic.
Mentrestant els terrícoles seguíen omplenant les seves bombolles oníriques plenes de missatges provinents del passat. Els seus egos els recordaven constantment la simplicitat de la seva essència. Veien com les seves idees es resumíen i trivialitzaven en un trist "ok" amb l'ideograma d'un cor. I un echo habitual que sonava així com: "t'envio un WhatsBorg i quedem". Tothom necessitava enviar un whatsborg abans de trobar-se. És més, la gent ja no sabia quedar si no enviava un whatsborg abans de sortir. La societat tot just s'estava adaptant a la omnipresència. Els membres de cada grup es reuníen en zones concretes, començaven a marcar territoris. Esperant, nerviosos, l'arribada del seu company social per poder seguir socialitzant-se. La buidor dels escenaris provocava una gran tristesa i per tant proseguíen a connectar-se al cervell central. I quan rebien una resposta del cervell central la felicitat que experimentaven senzillament era celestial. De mica en mica, els humans van anar acostumant-se a una oscil·lació constant entre la tristesa i la felicitat extrema. Una dicotomia emocional fluctuant, regular i sostinguda en el temps...
